Per Diego Salazar
Potser el repte més gran del present és entendre que la lluita pels drets culturals és també una lluita pel dret a la vida. Perquè qui queda fora del relat queda també fora de l’empara.
Quan la violència esdevé rutina, deixa de provocar escàndol i passa a anomenar-se normalitat. El desembre n’ha estat una prova. En poques setmanes, una successió de decisions polítiques i escenes públiques ha deixat al descobert, ja sense dissimul, com es redefineix el contracte social europeu en clau racial, també a Catalunya i a Espanya.
A començaments de mes, el Consell de la Unió Europea va aprovar decrets que faciliten deportacions massives i consoliden l’externalització de fronteres, vulnerant drets fonamentals i el mateix dret internacional. Dies després, durant un acte de la Generalitat de Catalunya dedicat —paradoxalment— al Dia Internacional de les Persones Migrades, dues activistes antiracistes van ser expulsades per denunciar el desallotjament de l’Institut B9 de Badalona, que es va executar l’endemà: més de 400 persones migrants van quedar al carrer, exposades al fred hivernal. Poc després, un grup de veïns bloquejava l’accés a una església per impedir el refugi temporal de quinze d’elles. Aquella mateixa setmana també s’anunciava el tancament de Periferia Cimarronas, el primer teatre negre de l’Estat espanyol, un projecte afrocentrat que ha construït comunitat i pensament crític des dels marges d’una institucionalitat que mai no l’ha arribat a acollir.
Pot semblar una concatenació de fets aïllats. En realitat, és l’expressió d’un problema estructural. Les polítiques migratòries, el sistema cultural i l’imaginari nacional convergeixen en una mateixa arquitectura d’exclusió: una que administra l’espoli material i simbòlic com a rutina, que expulsa cossos i esborra veus, que legisla la desigualtat mentre proclama drets universals.
La clausura de Periferia Cimarronas és també un símptoma del buidatge polític del sistema cultural català i espanyol, que durant anys ha promogut la diversitat com a estètica sense assumir-la com a estructura.
El marc temporal resulta especialment revelador. Que tot passi en els dies previs a Nadal, la gran festa de pau i fraternitat del calendari cristià, no és només una ironia cruel. Deixa al descobert com el llenguatge dels drets s’ha convertit en un dispositiu retòric que encobreix la hipocresia de l’aparell públic. Europa celebra el naixement d’un infant refugiat mentre criminalitza aquells que fugen de guerres que ella mateixa alimenta; Catalunya celebra “el dia de les persones migrades” mentre reprimeix i desallotja cossos racialitzats dels seus espais de vida; l’Església predica l’acollida mentre part de la seva feligresia aixeca murs en nom de la por i la puresa identitària.
El que es desplega no és una suma d’incidents, sinó una necropolítica: la capacitat de l’Estat i de la societat de decidir qui viu i qui mor, qui mereix refugi i qui pot ser abocat a la intempèrie. Aquesta lògica no s’exerceix només mitjançant lleis o forces policials. Es sosté també en una maquinària més subtil: la del racisme institucional normalitzat, que distribueix la humanitat en escales jerarquitzades i reserva la compassió per a uns mentre administra la sospita sobre uns altres.
El desallotjament de l’Institut B9 de Badalona mostra la cara més atroç d’aquest ordre. Allí, l’exclusió es materialitza en pedra i ciment: cossos racialitzats tractats com a rebuig urbà, polítiques municipals que fan de la precarietat un espectacle disciplinari, discursos mediàtics que reescriuen la víctima com a amenaça. Davant d’això, el tancament de Periferia Cimarronas revela l’altra cara del mateix dispositiu: l’erradicació simbòlica, el silenciament de les veus que narren des de la negritud, la migració i la dissidència.
Ambdues formes operen sobre fronteres diferents —l’urbana i la cultural— però responen a un mateix principi: el país que expulsa cossos és el mateix que clausura imaginaris. On la precarietat treu la casa, el racisme treu la paraula. L’un nega el sostre; l’altre nega la possibilitat de narrar-se, de ser vist, d’existir en l’espai comú. Són dues formes complementàries de restringir la ciutadania i de sostenir la ficció d’una nació homogènia, blanca i moralment intacta.
La clausura de Periferia Cimarronas és també un símptoma del buidatge polític del sistema cultural català i espanyol, que durant anys ha promogut la diversitat com a estètica sense assumir-la com a estructura. Els pocs espais sostinguts per comunitats racialitzades i migrants sobreviuen amb escàs suport públic, atrapats en la precarietat que les mateixes polítiques “inclusives” diuen combatre. Quan un teatre afrocentrat desapareix, no és només una pèrdua cultural: és l’expressió simbòlica de la mateixa violència que deixa centenars de persones sense sostre.
No obstant això, la producció cultural migrant i racialitzada continua sent una esquerda lluminosa en aquest mur. No és només resistència estètica, sinó una política del viu: una pràctica de reapropiació de l’espai, de reescriptura de la memòria, d’ampliació del possible.
El racisme a Espanya ja no necessita declarar-se. Es filtra en la vida quotidiana, en els gestos administratius, en la compassió selectiva. Parla d’integració mentre legisla deportacions; parla d’interculturalitat mentre desmantella espais d’autonomia. Se sosté, sobretot, en la indiferència: en el cansament moral d’una societat que, saturada d’imatges del dolor, ha confós l’empatia amb l’espectacle.
No obstant això, la producció cultural migrant i racialitzada continua sent una esquerda lluminosa en aquest mur. No és només resistència estètica, sinó una política del viu: una pràctica de reapropiació de l’espai, de reescriptura de la memòria, d’ampliació del possible. Aquesta cultura no demana inclusió: exerceix imaginació política.
Potser el repte més gran del present és entendre que la lluita pels drets culturals és també una lluita pel dret a la vida. Perquè qui queda fora del relat queda també fora de l’empara. I perquè un país que expulsa els més vulnerables del territori i els més incòmodes del discurs no pot anomenar-se democràtic.
En aquest Nadal de 2025, mentre Europa projecta fronteres a ultramar i Espanya alerta sobre els “extremismes” i la “desinformació”, convé no perdre de vista allò essencial: la veritable crisi no és migratòria, és la renúncia de l’estat del benestar a garantir drets universals, primer per a les persones migrants i després per al conjunt de la societat.
I el que pot obrir una sortida no serà la caritat del centre, sinó la imaginació dels marges. Aquest lloc des d’on encara assagem —a contracorrent— l’art radical de cuidar-nos en comunitat.
