Parlar de drets culturals implica anar més enllà de l’accés a béns, serveis, equipaments o programacions. Poder assistir a un concert, visitar un museu o utilitzar una biblioteca forma part d’aquests drets, però no els esgota. La cultura no és únicament una cosa que unes persones produeixen i unes altres reben. També és un espai en què construïm relats, expressem identitats, compartim coneixements, establim relacions i participem en la vida col·lectiva.
Exercir els drets culturals significa, per tant, tenir possibilitats reals de crear, expressar-se, produir, organitzar-se, cooperar i participar. Suposa reconèixer les persones com a públics d’una oferta cultural, però també com a agents capaços d’impulsar iniciatives, construir espais, desenvolupar projectes i formar part de les decisions que afecten la vida cultural dels seus territoris.
El dret a la cultura pot deixar d’entendre’s únicament com el dret a accedir a allò que altres produeixen i convertir-se també en la possibilitat efectiva de crear, organitzar-se i participar en la construcció de la vida cultural.
Aquesta diferència és important. Una societat pot comptar amb una programació abundant, bons equipaments i nivells elevats de consum cultural i, al mateix temps, oferir poques possibilitats perquè una persona converteixi una idea en un projecte, trobi un espai on desenvolupar-lo, s’organitzi amb altres persones o accedeixi als recursos necessaris per sostenir-lo. Garantir l’accés és clau. Però una democràcia cultural exigeix també ampliar la capacitat de la ciutadania per fer cultura.
Enfortir el teixit cultural té a veure precisament amb aquesta capacitat d’acció. Requereix recursos i finançament que permetin desenvolupar projectes, remunerar la feina i sostenir processos en el temps. També exigeix crear millors condicions perquè persones, col·lectius i organitzacions puguin desenvolupar les seves pròpies iniciatives, prendre decisions amb més autonomia, construir relacions i donar continuïtat als seus processos.
La capacitat d’acció depèn de molts factors. Depèn dels coneixements disponibles, de les eines per dissenyar i gestionar un projecte, de la possibilitat d’accedir a finançament i espais, de la solidesa dels equips i de les relacions que permeten trobar col·laboracions, aprenentatges i noves oportunitats. També depèn del context en què treballen aquestes iniciatives. Un projecte pot estar ben plantejat i comptar amb un equip preparat, però trobar enormes dificultats si no hi ha espais accessibles, si el finançament és inestable o si les polítiques culturals no reconeixen determinades formes d’organització i participació.
Per això enfortir el teixit implica treballar alhora sobre les capacitats de qui fa cultura i sobre les condicions que permeten que aquestes capacitats es puguin desenvolupar. Es tracta d’ampliar l’autonomia dels agents culturals, facilitar la circulació de coneixements i recursos, millorar les seves possibilitats de cooperació i d’accés a oportunitats i generar entorns que permetin que una diversitat més gran d’iniciatives pugui aparèixer, créixer i sostenir-se en el temps.
Aquesta perspectiva ens porta a una pregunta que fa temps que ens fem a Fes! Cultura. On podem actuar per enfortir el teixit cultural? Si la capacitat cultural d’un territori depèn de múltiples factors, sembla clar que necessitem treballar en més d’una escala.
La primera són els projectes. Moltes iniciatives comencen amb una idea, una pràctica artística o una necessitat detectada en un territori. Per convertir-les en projectes viables calen coneixements, eines, acompanyament, recursos, xarxes i oportunitats. Enfortir aquesta escala significa augmentar la capacitat de persones i col·lectius per prendre decisions, planificar, organitzar-se i construir propostes sostenibles.
La segona són les organitzacions. Els projectes necessiten estructures que permetin donar-los continuïtat. Associacions, cooperatives, fundacions, empreses culturals i altres equips acumulen coneixements, sostenen relacions i fan possible que una iniciativa no depengui permanentment de l’esforç d’unes poques persones. Treballar sobre la seva estratègia, organització, governança, sostenibilitat i aliances permet consolidar aquesta capacitat col·lectiva.
La tercera són els ecosistemes. Fins i tot els projectes sòlids i les organitzacions fortes troben límits quan l’entorn en què operen en dificulta el desenvolupament. Administracions, institucions, equipaments i xarxes tenen capacitat per modificar aquestes condicions mitjançant polítiques, programes, finançament, accés a espais, mecanismes de participació, activació de xarxes i formes de reconeixement més obertes a la diversitat cultural existent.
Enfortir el teixit cultural exigeix relacionar aquestes tres escales. Augmentar la capacitat de qui impulsa projectes, consolidar les organitzacions que els sostenen i millorar les condicions en què desenvolupen la seva activitat. Només així el dret a la cultura pot deixar d’entendre’s únicament com el dret a accedir a allò que altres produeixen i convertir-se també en la possibilitat efectiva de crear, organitzar-se i participar en la construcció de la vida cultural.
Por: Diego Salazar
