Por Diego Salazar

La participació en la vida cultural és un dret humà que no està garantit en igualtat i, en una societat multicultural (com l’espanyola), és urgent garantir-ho també a la població migrant i racialitzada.

La cultura juga un paper clau en la transformació social per la seva capacitat per connectar persones; activa espais de diàleg i trobada, afavoreix l’expressió d’idees i identitats diverses, promou el desenvolupament d’habilitats crítiques i creatives, permet crear imaginaris comuns, impulsa l’autoorganització comunitària, en definitiva, proporciona les bases perquè les persones intervinguin en l’esfera pública i participin activament en els debats socials i polítics que les afecten. Per tant, garantir el dret a la participació cultural de les comunitats que habiten els marges no és només un assumpte de visibilitat, que també, sinó que és una via d’entrada per defensar la resta de drets. Si el 31% de les persones que vivim a Barcelona vam néixer fora d’Espanya, tenim dret a preguntar-nos: On estem representades en l’ecosistema cultural de la ciutat? Per què no ocupem una centralitat en els espais de decisió de les institucions, equipaments i programacions? Estan valorades les nostres aportacions culturals com a part essencial d’aquesta ciutat? És possible transformar aquestes dinàmiques que ens releguen a un paper perifèric en la cultura local?

Des de Fes! Cultura fa temps que venim activant aquesta conversa entre persones migrants i racialitzades que treballem en cultura, per idear propostes que ajudin a què en aquesta ciutat més i més persones, sobretot les que hem vingut de fora, puguem fer part de la comunitat cultural local. Però no perquè vulguem reemplaçar el que ja existeix o exigim més del que tenen les persones que s’identifiquen com a locals, sinó perquè volem participar en igualtat de condicions, contribuir als debats públics i fer part dels espais de decisió. Perquè vivim aquí, perquè tenim la necessitat de crear i expressar-nos, de projectar les nostres identitats culturals, de construir espais per vincular-nos i afrontar els reptes col·lectius, no únicament els nostres, sinó els de totes les persones.

Es convida a participar a les persones migrants com a aprenents de pràctiques artístiques hegemòniques, sense donar accés als espais de governança.

És evident que partim en desavantatge a l’hora de voler participar activament en cultura tenint un origen estranger, sobretot si venim de països del sud global. La falta de xarxes, el racisme, l’escassetat de referents, la llengua, les traves d’accés a la ciutadania, el desarrelament, la precarietat, el desconeixement del sistema cultural i administratiu i un llarg etcètera, són barreres que ens aboquen als marges d’un entorn cultural que percebem llunyà, excloent i hostil. I encara que són incomptables les persones i col·lectius migrants que a poc a poc ens anem obrint pas a la ciutat, les relacions amb les institucions i entitats locals no són sempre fàcils. Moltes de les iniciatives que ens proposen corren el risc de caure en pràctiques de tokenització, és a dir, incorporen a persones migrants i racialitzades amb la finalitat de complir quotes innòcues que fan veure que es té en compte la diversitat quan en el fons aquest aspecte no és central. També són comunes les metodologies assistencialistes en les quals es convida a participar a les persones migrants com a aprenents de pràctiques artístiques hegemòniques, sense donar accés als espais de governança. O dinàmiques extractivistes que s’apropien dels sabers i del valor de “allò divers”, deixant fora a les persones que contribueixen amb els seus coneixements i són tractades com a mers objectes d’estudi. No són poques les institucions que pregonen enfocaments interculturals que celebren les diferències, però són incapaces de posicionar-se en la defensa dels drets de la població migrant o en la denúncia del colonialisme. Però què podem fer per canviar aquesta situació? Quines propostes concretes tenim a l’abast?

Accés a la cultura

La majoria de les polítiques culturals s’orienten a garantir l’accés a la cultura en condicions d’igualtat. No obstant això, aquesta dimensió es planteja des d’una lògica d’oferta cultural. És a dir, les institucions culturals creen unes programacions i s’esforcen perquè siguin accessibles al conjunt de la població. Però qui decideix aquestes programacions? Es tenen en compte els interessos i les necessitats de les poblacions migrants i racialitzades? S’incorporen referents d’aquestes comunitats en els equips de programació i gestió? Es fa un esforç per incorporar pràctiques culturals no hegemòniques? Es plantegen debats interns sobre eurocentrisme, homogeneïtzació cultural i antiracisme?

Qui decideix aquestes programacions? Es tenen en compte els interessos i les necessitats de les poblacions migrants i racialitzades?

La diversitat cultural obliga a un canvi d’enfocament en les polítiques d’accés a la cultura que respongui a les necessitats d’una població en constant transformació. Ja no és suficient analitzar els interessos de les persones que assisteixen puntualment o regularment als equipaments, sinó que s’ha de tractar d’interactuar amb les persones que no participen encara tenint el dret. Un dels principals reptes als quals s’haurien d’enfrontar els equips de programació i gestió de públics, és aconseguir que les persones que utilitzen els seus serveis culturals es corresponguin amb el perfil demogràfic del territori. Perquè no és suficient amb obrir les portes, sinó que s’han d’impulsar estratègies dirigides per a convidar a passar, o perquè els equipaments s’estenguin als llocs on fa cultura la gent.

Participar activament en cultura

Perquè totes les persones puguin participar activament en cultura s’ha de protegir el dret a desenvolupar lliurement el propi talent, a través d’espais per a la pràctica, creació i expressió artística i cultural, així com l’accés a recursos de formació.

A Barcelona, encara fa falta garantir l’accés de la diversitat a la formació contínua en cultura i promoure pràctiques artístiques no hegemòniques. És necessari oferir més espais de formació, acompanyament i promoció perquè les creadores migrants puguin desenvolupar els seus projectes artístics i culturals i inserir-los en el sistema cultural local. A més, cal desenvolupar programes de creació i producció que tinguin en compte els condicionants socials als quals s’enfronten els col·lectius. La creació de sistemes de mapatge viu i xarxes de treball pot facilitar la connexió i l’intercanvi de recursos.

En obrir espais a productes culturals diversos, es generen beneficis socials, s’incorporen nous públics i s’aporta valor al sector.

A hores d’ara, incorporar referents culturals migrants i racialitzades en l’àmbit acadèmic, els mitjans de comunicació i el circuit cultural en general, hauria de ser una prioritat. Això permetria visibilitzar les expressions artístiques i culturals de la diversitat de comunitats que convivim a la ciutat, trencant amb els patrons hegemònics establerts i promovent el posicionament de noves tendències. La inclusió de nous referents en l’escena cultural no s’ha de considerar un acte de caritat, sinó una oportunitat per enriquir l’oferta, atreure a nous públics i fomentar la innovació. En obrir espais a productes culturals diversos, es generen beneficis socials, s’incorporen nous públics i s’aporta valor al sector.

Pràctiques culturals comunitàrias

Les pràctiques culturals comunitàries són fonamentals per al desenvolupament social i cultural, especialment en societats diverses amb sistemes culturals que tendeixen a la homogeneïtzació, perquè obren espais per a la participació de comunitats les pràctiques culturals de les quals no s’ajusten al cànon establert. En general, aquest tipus d’activitats sorgeixen per fora del radar institucional, però relegar-les als marges significa privar a les persones dels recursos que garanteixen el seu dret a conformar comunitats culturals i a desenvolupar el seu potencial creatiu.

Incorporar les cures com una cultura en si mateixa, reconeixent la diversitat de sabers i sensibilitats en aquest àmbit.

Ja és hora que adoptem una visió ampliada de la cultura que abasti pràctiques quotidianes com la cuina, el treball artesanal, la dansa i la música popular, les festivitats, la narració oral, les pràctiques espirituals i religioses, els jocs i esports tradicionals, els cercles de paraula, la medicina ancestral, entre moltes altres. A més, hem d’incorporar les cures com una cultura en si mateixa, reconeixent la diversitat de sabers i sensibilitats en aquest àmbit. Per això és fonamental revisar i ampliar la categoria de “cultura popular local” per reflectir la diversitat de les diferents expressions culturals presents a la ciutat.

També cal implementar accions de memòria per reconèixer referents culturals valorats per les comunitats migrants, honrant les seves contribucions i construint una identitat cultural que reconegui altres experiències i aportacions socials. Això inclou la connexió i col·laboració entre comunitats migrants a nivell local, nacional i europeu, reconeixent que els desafiaments i problemes que enfrontem són compartits i que el treball conjunt és fonamental per trobar solucions efectives.

Governança

La governança en cultura implica garantir que totes les persones tinguin l’oportunitat de participar activament en la presa de decisions i en la gestió dels recursos que afecten l’activitat cultural de la seva comunitat. Tenim dret a participar en els processos d’elaboració, implementació i avaluació de les polítiques culturals, de les que desenvolupen les institucions públiques i també les pròpies comunitats. Perquè totes les persones, en major o menor mesura, som creadores actives de polítiques culturals.

Tenim una fortalesa imbatible que és la riquesa de les nostres cultures, la força de la nostra diversitat.

A Barcelona, és fonamental crear espais i mecanismes que permetin a les comunitats migrants tenir veu i vot en les decisions de l’àmbit cultural. Potser sigui necessari implementar polítiques de quotes que garanteixin la participació efectiva i la representativitat. Això evitaria que la participació sigui merament simbòlica i promouria la inclusió efectiva de la diversitat en la presa de decisions culturals. Creiem que és necessari facilitar recursos sostinguts en el temps a les entitats culturals migrants perquè puguin desenvolupar activitats de forma autònoma. Una bona política cultural institucional ha d’obrir el joc, promoure que sigui també la pròpia gent organitzada per fora de les institucions la que tiri endavant les propostes que consideri necessàries per a la seva comunitat.

Com dèiem a l’inici, és evident que partim en desavantatge a l’hora de participar activament en cultura tenint un origen estranger, sobretot si venim de països del sud global. Però tenim una fortalesa imbatible que és la riquesa de les nostres cultures, la força de la nostra diversitat. Una potència cultural que és imparable, però sobretot que és aquí, viva, activa i amb ganes de créixer i de deixar-se veure.

***

*Nota: aquest article recull diverses aportacions que es van realitzar en el Fòrum Drets culturals: com i per a qui? que vam realitzar el passat 6 de maig en el marc d’AccióMigrant: Festival de culturas en resistencia, amb la col·laboració de l’Espai Avinyó i Cultura Viva a Fabra i Coats: Fàbrica de Creación. D’aquest esdeveniment van sorgir aquestes “12 propuestas urgentes per trencar barreres en l’exercici de drets culturals per part de col·lectius migrants i racialitzats de Barcelona”

Fotos: Violeta Ospina